dimecres, 21 de febrer del 2007

Babel


L’altre dia una amiga em comentava que, potser, el meu bloc tenia un to molt seriós. Clar, tan parlar de política! Aquest comentari em va fer pensar que podria escriure sobre alguna altra cosa, per exemple comentar alguna película.
Dit i fet! Dissabte vaig anar al cine amb la idea de fer després alguna entrada sobre la película. El problema és que no se’m va acudir una altra que veure Babel. Ja! Qui pot treure seriositat amb aquesta película?
La veritat és que em va encantar. Una gran película! Un bon guió, una bona direcció, localitzacions molt ben escollides, la música, la fotografia, les històries... Al cine no se sentia parlar a ningú.Va captar l’atenció de tothom. Es tracta d’aquell tipus de película que et fa pensar.
No vull desvetllar cap secret ni la trama. Es tracta de quatre històries a llocs diferents del planeta, sobre persones normals amb problemes diferents.
El que si em va corroborar és la meva idea de que he tingut sort de néixer a on he nascut i de com es relativitzen els propis problemes quan veus els d’altres persones. Allò de que tú ets qui col·loca en un lloc més alt o més baix el teu umbral de felicitat. I jo el vaig baixar dissabte.
Que la felicitat és efímera, un fet. Que en qualsevol moment et canvia la vida, una realitat. Que has d’aprofitar els bons moments que tens a la vida, una veritat. Que sempre hi ha persones en pitjor situació que tu, una raó per no queixar-te (o per reflexionar). Que les teves accions afecten a altres persones encara que no siguin del teu entorn, una relació causa-efecte amb la que conviure i que ens ha de fer pensar en el que fem cada dia...
Un altre dia aniré a veure una comèdia.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Al llegir l'altre dia el teu comentari sobre "Babel" vaig quedar encuriosit i amb un sensació de neguit per veure la pel·lícula. Dir que estava entre les que tenia pendent de veure, junt amb "El último Rey de Escocia" y "La vida de los otros" (que ja he vist que has fet una entrada. Suposo que aquesta serà la següent)
I sí, és una pel·licula colpidora, d'aquelles que no et deixen indiferent, que et fan pensar. Malgrat que no sóc més que un simple aficionat al cinema estic d'acord amb les teves apreciacions tècniques de la pel·licula. També estic d'acord amb com tot es relativitza quan la realitat es crua, sobretot amb la brevetat de la felicitat i en viure-la al màxim quan la tens (això m'ha costat d'aprendre-ho). Però també volia afegir que el visionat del film em va provocar d'altres sentiments: El creure en la humanitat malgrat que comet, i molt sovint, errades. En la innocència de la gent que per retrucs de la vida surt malparada (sense explicar res, pobres nens!) i que malgrat les desgràcies de la vida, a vegades aquestes fan que la gent s'uneixi amb més força.
Vull veure, malgrat la duresa i realisme del film una llum d'esperança en el món...

Lucía Solís ha dit...

Completament d'acord. Jo continuo creient en la humanitat.Si no fos així la meva vida seria una gran mentida ja que la major part de la meva feina és i ha estat treballar pels i per les altres. Comparteixo la llum d'esperança...