dilluns, 19 d’octubre de 2009

Sororitat, política i feminisme


La sororitat és un terme que prové del llatí soror, sororis. En francès sororité, en l'italià sororità, en anglès sisterhood... una paraula defensada per Marcela Lagarde per reclamar una aliança feminista entre les dones per canviar la vida i el món en un sentit just i llibertari.
El que vol dir Lagarde és que cada dona que lluita des del feminisme ha d'acordar d'una forma limitada i puntual alguna cosa amb la resta de dones. No es tracta de que ens estimem, ni de coincidir obligades per una fe, si no d'arribar a pactes i assumir que cadascuna de nosaltres som un punt de trobada amb moltes altres i així d'una manera sense fi, per tal de teixir una xarxa que ens ajudi a avançar. El que ve a demanar és un pacte entre iguals.

Maco,oi? De fet, jo m'ho crec. Sí, potser sóc una mica innocent encara, però jo em crec aquestes coses. I amb aquestes que me'n vaig al II Congrés de les Dones de Barcelona i torno a sentir-me fora de lloc.

Mireu, jo tinc aquesta terrible dualitat de ser feminista i dedicar-me a la política i ser molt incompresa per les meves companyes de lluita pels drets de les dones que no es troben afiliades a una ideologia política (o si ho estan però s'hi amaguen?). Aquesta dualitat em col·loca en situacions força incòmodes com ara treballar per una llei d'interrupció voluntària de l'embaràs que fa sortir una riada de manifestants als carrers de Madrid i alhora, aguantar que les "companyes" de lluita es manifestin davant de la Ministra d'Igualtat perquè és una llei insuficient. Si, clar, per demanar es pot demanar però les coses no són tan fàcils.

Crec que el que menys necessita la Ministra és que no ens recolzem entre nosaltres, el que menys necessita el moviment feminista és mostrar-se trencat i el que hauríem de fer és celebrar totes aquestes petites conquestes que anem assolint.

No, no demano un aplaudiment si no es considera necessari però si que es reconegui la dificultat i la valentia de tirar endavant amb aquest tema quan representa moltes dificultats per un govern que encara una polèmica que, no ens oblidem, no li és favorable. Perquè no governar seria més senzill, està clar que no fer res no genera crítiques però fer, sempre és més arriscat. M'agradaria que, de tant en tant, i sense que sigui un gran esforç fossim capaces de recolzar-nos i reconéixer els petits èxits.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt encertat el plantejament i molt oportú, jo hi afegiria que a vegades moltes feministes estan molt arrelades a un sentiment, de que no sigui cas que quan ho aconsseguim perdem alguna cosa. Hauriem de passar a l'acció del que ens proposa la Marcela Lagarde, sense pactes les dones no avançarem.
Marta

Lourdes Muñoz Santamaría ha dit...

Lucia, quina raó que tens ..
Si ens dediquessin més a donar suport a les dones que estan impulsant els drets de les dones ens aniria millor a totes,
Les dones de les institucions estan sempre empentant per assolir més fites, en tot cas els frens venen d’altres llocs,
I pot ser les dones haurien d’apuntar millor , interpel•lant a qui realment frena o a qui no vol anar més enllà,
Lourdes

Carme ha dit...

Qué labia tienes, guapa!
Qué fácil es el estar en contra de todo lo que no es como tu quieres..., y que bien que hacemos el "divide", nosotras nos dividimos... el resto gana.

Carme

Lucía Solís ha dit...

Gràcies, pensava en veu alta... i tenia la sensació d'haver escrit sense massa sentit. Veig que no és així.

anna gonzález batlle ha dit...

Lúcia, el que has escrit té molt sentit. Porto quasi tota la meva vida (35 anys, es diu aviat!) veient i patint com les feministes parlem com si fóssim una sola i actuem en funció d'interessos que no són els que diem que defensem. Realment no vaig entendre els papers grocs (i em van tractar de tonta). Però, ENDAVANT, NI UN PAS ENRERA

Laia ha dit...

Lucia, felicitats per la teva reflexió. Estic completament d'acord, i tant de bo la meitat de dones que bramen sense pensar pensessin la meitat de clarament que tu. Jo fa mesos que m'estic cultivant sobre el tema, i us recomano moltíssim un llibre que es diu "Matemática es nombre de mujer", d'una tal Susana Mataix. És el primer llibre que comença a destapar totes les dones importants de la històia de la humanitat (matemàtiques o no), com per exemple la Hipàtia (la d'Àgora de l'Amenábar). En fi, volia recomanarlo, perquè m'ha encantat.