La sororitat és un terme que prové del llatí soror, sororis. En francès sororité, en l'italià sororità, en anglès sisterhood... una paraula defensada per Marcela Lagarde per reclamar una aliança feminista entre les dones per canviar la vida i el món en un sentit just i llibertari.
El que vol dir Lagarde és que cada dona que lluita des del feminisme ha d'acordar d'una forma limitada i puntual alguna cosa amb la resta de dones. No es tracta de que ens estimem, ni de coincidir obligades per una fe, si no d'arribar a pactes i assumir que cadascuna de nosaltres som un punt de trobada amb moltes altres i així d'una manera sense fi, per tal de teixir una xarxa que ens ajudi a avançar. El que ve a demanar és un pacte entre iguals.
El que vol dir Lagarde és que cada dona que lluita des del feminisme ha d'acordar d'una forma limitada i puntual alguna cosa amb la resta de dones. No es tracta de que ens estimem, ni de coincidir obligades per una fe, si no d'arribar a pactes i assumir que cadascuna de nosaltres som un punt de trobada amb moltes altres i així d'una manera sense fi, per tal de teixir una xarxa que ens ajudi a avançar. El que ve a demanar és un pacte entre iguals.
Maco,oi? De fet, jo m'ho crec. Sí, potser sóc una mica innocent encara, però jo em crec aquestes coses. I amb aquestes que me'n vaig al II Congrés de les Dones de Barcelona i torno a sentir-me fora de lloc.
Mireu, jo tinc aquesta terrible dualitat de ser feminista i dedicar-me a la política i ser molt incompresa per les meves companyes de lluita pels drets de les dones que no es troben afiliades a una ideologia política (o si ho estan però s'hi amaguen?). Aquesta dualitat em col·loca en situacions força incòmodes com ara treballar per una llei d'interrupció voluntària de l'embaràs que fa sortir una riada de manifestants als carrers de Madrid i alhora, aguantar que les "companyes" de lluita es manifestin davant de la Ministra d'Igualtat perquè és una llei insuficient. Si, clar, per demanar es pot demanar però les coses no són tan fàcils.
Crec que el que menys necessita la Ministra és que no ens recolzem entre nosaltres, el que menys necessita el moviment feminista és mostrar-se trencat i el que hauríem de fer és celebrar totes aquestes petites conquestes que anem assolint.
No, no demano un aplaudiment si no es considera necessari però si que es reconegui la dificultat i la valentia de tirar endavant amb aquest tema quan representa moltes dificultats per un govern que encara una polèmica que, no ens oblidem, no li és favorable. Perquè no governar seria més senzill, està clar que no fer res no genera crítiques però fer, sempre és més arriscat. M'agradaria que, de tant en tant, i sense que sigui un gran esforç fossim capaces de recolzar-nos i reconéixer els petits èxits.
