dilluns, 20 d’octubre de 2008

La memòria històrica

Fa temps que el debat està als mitjans de comunicació per la decisió del jutge Garzón de prendre part en el tema dels desapareguts durant la guerra civil.
El meu avi va ser afusellat al seu poble perquè era republicà. Pel que m'han explicat no s'havia significat especialment però mantenia correspondència amb líders socialistes de l'època i el seu germà era l'alcalde del poble. Era una persona com altres, treballador, pare de famlia nombrosa... però tothom sabia que era republicà.
El van venir a buscar, se'l van emportar i el van assassinar al cementiri on està enterrat en una fosa comuna amb molts altres homes com ell.
Aquest fet ha marcat molt a la meva família. Probablement em dedico a la política pel que he viscut a casa i el que el meu pare i la seva família m'ha transmès com a valors però qui més va patir van ser la meva àvia i els seus fills i filles, entre ells el meu pare.
He crecut sentint l'odi de la meva família cap a les persones que van matar al meu avi, odi cap al dictador i els seus seguidors i molta incomprensió del que va passar. Perquè no només el van assassinar a ell, després van torturar la família de forma cruel. Finalment, van marxar del poble i no han pogut mai perdonar a aquelles persones que les van fer patir tant i a totes aquelles que no van moure un dit per ells i elles.
Nosaltres tenim la sort de saber on és el meu avi. Fins i tot es va fer un homenatge a tots els homes que hi estan enterrats en aquella fosa comuna i un monument que els recorda i encara que el seu dolor no té solució sé que el reconeixement els va fer sortir de l'anonimat i de la prudència, la por. Es va visualitzar la injustícia i això és el que es mereixen totes les víctimes de la barbàrie.
No podem deixar que tot això quedi així, amagat. No estem ressuscitant les dues Espanyes. I qui no ho vulgui veure, sobretot si és un partit democràtic i que governa a molts llocs democràticament, està molt equivocat.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Un oncle-avi d'un amic meu va ser afusellat per la CNT/FAI de Barcelona i mai no van saber res més d'ell.

La guerra és una desgràcia molt forta a l'història de les persones que la pateixen. Hi ha innocents i culpables a ambdues bandes.

Per això m'agrada pensar que hi va haver una transició pacífica en la qual totes les parts van haver de cedir i posar-se d'acord.

Lucía Solís ha dit...

Sí pero aquesta transició pacífica ha continuat deixant aquestes situacions sense resoldre.
La meva mare després de tot, ha continuat dient-me que em calli, que no destaqui, que no m'afiliés fins que va morir fa tres anys i tot per por. Perquè per a moltes persones que van viure aquelles situacions, allò no ha acabat perquè no ho han pogut tancar.
No defenso res més que el dret a saber on són els familiars de tantes persones i que puguin tancar el seu dol.

garmir ha dit...

Hola Lucia:
Sento moltíssim el que et va passar a la Familia et presento el cóndol.Ho sento.
Als meus el meu avi patern per republicà va estar 3 anys a un camp de concentració al Sud de la Peninsula i en canvi la meva familia materna que eren empresaris torronaires van amagar als seus fills a un poble del Penedés per por a represalies.
En fi, ja veus que a la mateixa familia, els 2 bandols mesclats, peró a la vegada sofrint.
Edmón.

Lucía Solís ha dit...

La família de la meva mare també era de dretes... Entenc el que em dius!!!!

Montse ha dit...

Ei Lucía jo també penso que s'ha de fer justícia, a mi no em varen assassinar cap membre de la família, però els meus dos avis varen patir molt a causa de la dictadura.
Crec que ja és hora que tots puguin enterrar els seus morts, sinó quina democràcia és aquesta?